La clau

Volver a la Ciberoteca
  Tot és de color blanc. Un blanc que fa olor a lleixiu i encega.
El corredor és llarg, llarg i blanc. Està ple de portes blanques tancades.
El silenci arriba a ser quasi tan dens com l'olor que es respira.
Cadascuna de les seues passes ressona en els racons de l'edifici.
S'atura en una cruïlla. No pot decidir cap on és millor continuar. Mira a una banda i a l'altra intermitentment. Cap de les dues convida a endinsar-s'hi. L'olor li està empapant el moll del cervell i cada vegada l'atordeix més.
El llum que té a sobre parpelleja mentre una mosca tempta la seua sort sobrevolant-lo.
Unes passes al seu darrere el fan decidir. El soroll que fan les soles de goma contra el marbre pulit cada vegada està més a prop. Són unes passes segures, fermes.
Amb desesperació, tria una porta a l'atzar. Està tancada però recorda la presència de les claus a la seua butxaca. Les trau i en prova una en el pany. Aquest cedeix sense problemes.
L'habitació és fosca, no li ha donat temps a veure què hi ha a dins. Entre panteixos intenta imaginar què hi ha al seu voltant. Amb precaució estira la mà per damunt de la paret buscant un interruptor però l'enretira quan hi nota un tacte enganxós.
L'olor a desinfectant és encara més forta allà dins.
- On m'he clavat? - es pregunta.
Una suor freda li recorre el front i una punxada li travessa el pit alhora que li recorda per què està allà.
A fora, s'acosten dues veus que parlen baixet. Aconsegueix sentir el seu nom. Ha de sortir d'aquella situació però la por li paralitza les cames i fins i tot el cervell. Les punxades al pit i a l'abdomen augmenten juntament amb la suor.
El pom de la porta gira lentament. Entra llum per una escletxa. Dues ombres són quasi al seu abast. Retrocedeix unes passes però ensopega amb alguna cosa. Crida de por i de dolor i llavors....negror.




 
     
     
  La clau, de Ofèlia Blasco García. © Fundación Bancaja 2004