La clau

Volver a la Ciberoteca
  Amb els ulls tancats pot sentir la remor dels pins a fora. Té la boca pastosa, està assedegat, però encara no està prou despert per obrir els ulls i incorporar-se.
A la mà, nota el tacte fred i metàl·lic del clauer.
A poc apoc, va obrint els ulls. Per la finestra pot veure un dia fred però assolellat d'hivern, d'eixos en què el sol fa carantonyes entre els núvols per a escalfar una mica la terra al temps que un vent fred i sec deixa terses les galtes dels vianants.
S'incorpora. No pot recordar com ha arribat al seu llit, però és una cosa a la qual ja s'ha acostumat. Les pèrdues de memòria són bastant freqüents i fins ara li han resultat alleujadores. Però avui es sent diferent.
Pren un got d'aigua de la tauleta de nit i s'acosta a l'espill. El rostre que veu li sembla estrany. Es passa la mà per la cara, la barba comença a puntejar. Recorda que en altres èpoques l'ha duta llarga. A ella li agradava.
En un acte reflexe apreta les claus en la seua mà alhora que percep una ganyota de dolor continguda en el rostre de l'espill. De seguida esborra aquell pensament de la seua ment conscient.
Quan baixa al jardí, veu a la gent habitual. Les mateixes cares cada dia, els mateixos vestits uniformats, les mateixes converses. S'asseu en un dels bancs que hi ha sota els pins. Són els més grans de tot el jardí. Des de que va arribar a aquell lloc és el racó que més li agrada. Alguna vegada fins i tot ha tingut discussions per poder asseure's, però ara tothom el respecta i no s'hi acosten. És el seu lloc privat.
Assegut en aquell banquet repassa mentalment records que afloren sense ordre al seu cervell. Juga mecànicament amb el clauer de les cireretes. Fa ballar les claus a les seues mans, les compara, les revisa. No pot recordar on pertanyen.
Normalment amb això en tindria prou per entretenir-se fins a l'hora de dinar però avui es sent diferent. Està neguitós, inquiet.




 
     
     
  La clau, de Ofèlia Blasco García. © Fundación Bancaja 2004