La clau

Volver a la Ciberoteca
  El despertador sona llunyà, com un coet fallat dos carrers més avall. Potser per això s'adorm després de fer-lo callar mecànicament.
S'alça del llit amb el botet habitual per deixar-se caure directament dins d'unes sabates ben incòmodes. Soroll de cremalleres, seguides de portes obrint-se i tancant-se. Fa tard.
El gos de la veïna ix lladrant del jardí i li dóna un bon ensurt. No s'ha dutxat i ara comença a suar.
No és un bon dia per arribar tard. Camina per la vorera amb pas segur. Una mà a l'abric, amb l'altra es pentina maldestrement. Es toca la cara, els llavis. Els té secs. Ha oblidat alguna cosa. Ho sap. Ha de tornar, és important. Però avui no és un dia com qualsevol altre i ha perdut un temps preciós.
La respiració li diu que són els nervis els que dominen la situació. Ja fa un mes d'allò.
Tot anirà malament. Ja s'ho veu venir. Però tampoc hi ha temps per autocompadir-se, així que continua caminant, girant cantonades, creuant en roig. Les claus tintinegen en la seua butxaca. Recobra la seguretat.
Més enllà dels clàxons, dels crits i del fum hi ha un lloc on moren els matins irritants.
Necessita un café.



 
     
     
  La clau, de Ofèlia Blasco García. © Fundación Bancaja 2004