La clau

Volver a la Ciberoteca
  Ja li ho deia el metge que no era bo per al fetge pendre tant de café i tanta llet condensada.
- Prens massa café. Tens un aparell digestiu delicat i el fetge és fonamental. Deus recordar que si el fetge té massa toxines acabarà fent-te una mala passada.
Però no ho podia evitar. Necessitava sentir com la dolçor de la llet condensada i l'amargor del café li empapaven els llavis, li tocaven la llengua, regalimaven coll avall i la fi li omplien la panxa d'una escalforeta meravellosa.
Repetia aquesta operació tantes vegades com podia, fins a la sacietat. Mai no se'n cansava. En qualsevol moment del dia.
Observava amb atenció cadascun dels moviments del cambrer. Com anava d'una banda a l'altra de la barra preparant el seu delicatessen. Com treia el got, com hi començava a vessar la llet que fluia a poc a poc del pot fins arribar al punt just. La veritat, no tot el món sabia preparar els bombons com li agradaven, en el punt just de dolçor. Però va descobrir que en aquell bar que freqüentava des de feia un temps hi tenien la mà trencada. Mai l'havien decepcionat.
Després venia el cafè que, gota a gota desfeia i escampava el llit dolç. Però aquest encara romania íntegre uns moments. Quan el got estava ben ple, el cambrer li'l duia a la taula. Li agradava pendre els bombons en una taula apartada, on poder delir sense les interrupcions de qualsevol estrany. Un lloc on poder aïllar-se, embolcallar-se entre els aromes del café i els seus records.
Endinsava la cullereta en el fons blanquinós i la llet i el café començaven a mesclar-se d'una manera desordenada, una mica per ací, del tot per allà, fins que s'unien completament en un conjunt homogeni i no es podia esbrinar on estava cadascun.
Mentre remenava el líquid recordà el clauer de la butxaca. No entenia perquè havia fet aquesta associació d'idees. Potser les claus eren també de les poques coses que el feien sentir-se bé.








 
     
     
  La clau, de Ofèlia Blasco García. © Fundación Bancaja 2004