La clau

Volver a la Ciberoteca
  Mai havia cregut en aquell tipus de relacions però tot just ara començava a descobrir-les. Era com endinsar-se en un territori desconegut però alhora atractiu. I el premi eren els xicotets moments de plaer que proporciona un entendiment total amb l'altre.
Tot just feia una setmana de la primera presa de contacte però ja s'havia convertit en una adicció. Tenia la seguretat d'estar enamorant-s'hi. No podia parlar de cap altra cosa. Els seus amics, la família també percebien la magnitud d'aquesta nova relació, i en recel·laven. No podia ser sana. Entreveien un final catastròfic.
Però res d'això li importava. Buscava qualsevol excusa per acostar-s'hi. En arribar al despatx corria per poder asseure's en la seua cadira d'oficina i resseguir totes les seues formes durant una estona abans de començar a treballar. Sentia una espècie d'orgull que l'omplia de joia. En realitat eren aquests pocs minuts de contemplació els més plaents del dia, el moment més feliç de la seua existència.
Si, estava molt clar, s'havia enamorat del seu nou ordinador.
Després, es posava en acció. Amb delicadesa, premia el botó d'arranc. Escoltava atent cadascun dels sons, el rateig del disc dur.. Passava les mans pel teclat, resseguint cadascuna de les tecles, suaus i noves. Acariciava el ratolí, inalàmbric i amb un disseny molt modern i innovador. I llavors s'encenia la pantalla, plana, plena de llum.

Però aquell dia la pantalla no es va il·luminar. El rateig va continuar incesant, repetitiu, fins i tot molest.
Amb un nuc a l'estomac, va pitjar totes les tecles que se li ocorreren per a fer retornar les imatges a la pantalla. No va servir per a res.
Intentant mantenir la calma va provar a apagar l'equip d'una manera poc ortodoxa però efectiva si més no. Esperà un moment i després el va tornar a engegar. El va deixar descansar una mica, que es recuperara. Segur que era perquè havia estat forçant-lo massa els últims dies, o potser li havia entrat un virus per la xarxa..., pensà.
Oh!!Mai més tornaria a descarregar-se arxius, eren un niu de virus i cucs que només podien fer mal, sembrar el caos i la destrucció, la mort...
Mentre pensava en una explicació per a la fallada del seu processador l'angúnia que sentia augmentava. Aquell dia no. No era un bon dia per a que fallaren les coses. Tragué la clau de la butxaca per veure si alguna li podia fer servei, si podia trobar-hi la solució. Però no se li va acudir. Així i tot es sentí una mica més alleujat.
Decidí tornar a provar sort. Creuant els dits demanà a tots els poders de la terra que aquesta vegada no li fallaren i que tot quedara en un bon ensurt.
Però no va ser així. L'ordinador tornà a fer els mateixos sorolls, però aquesta vegada el rateig es convertí en un so molt desagradable que cada vegada es feia més agut i que es clavava en el cervell. No va poder més i el desendollà de la corrent elèctrica.
La desesperació controlava el seu pensament. Es sentia impotent. Acabava de perdre el seu últim lligam amb el món real.
Hi havia molta feina, el tècnic va trigar massa. Llavors ja era massa tard. Tot havia quedat en blanc.




 
     
     
  La clau, de Ofèlia Blasco García. © Fundación Bancaja 2004