“El Solfeo” va ser un periòdic fundat en 1875 per Antonio Sánchez Pérez. Este emprenedor va requerir als seus redactors que no utilitzaren el seu nom per a firmar el que escrigueren, sinó que aprofitaren l'instrument musical que desitjaren com a pseudònim. Leopoldo García-Alas y Ureña va triar “Clarín” i va començar a escriure en la seua columna “Agranacarrers de Madrid” dures crítiques contra la classe política de la Restauració. Amb elles, encara que el periòdic en si no va gaudir d'una gran popularitat, la columna que l'escriptor redactava, comença a fer-se famosa i, d'esta manera, naix la història literària de Leopoldo Alas Clarín.
Encara que va nàixer en 1852 a Zamora, Clarín es va sentir sempre asturià, gràcies als records incessants dels seus pares sobre aquell territori. En 1859 la família va tornar a Oviedo i, a partir de llavors, va poder disfrutar de les terres asturianes, que li van veure créixer, estudiar, treballar i morir. El doctorat ho va fer a Madrid i va ser allí on es va donar a conéixer tant per la seua obra com per les seues companyies, perquè junt amb Armando Palacio Valdés, Tomás Tuero i Pío Rubín, va formar el grup de “els d'Oviedo”, que xarraven sobre la llibertat i les noves idees.
Entre la creixent atracció que estes animades xarrades portaven d'alguns “curiosos” literats, junt amb les dures crítiques de la seua columna, Clarí va començar a forjar importants aliances entre col·legues periodístics i escriptors, quasi al mateix ritme que els enemics sorgien imparablement. Per aquell llavors, Leopoldo encara no hi havia tan sols acabat el postgrau.
A més del gènere periodístic, Clarín va cultivar altres gèneres. En teatre va fracassar estrepitosament amb “Teresa”, de forts tints autobiogràfics i poc acceptada per crítica i públic. Els seus assajos van gaudir de major èxit, a destacar “Solos de Clarín” (1881), un conjunt d'articles de crítica literària. La seua tercera gran aportació literària van ser els contes. Els va publicar en format de novel·la curta, de relats i de contes. “Dos sabios”, “El gallo de Sócrates”, “Adiós, Cordera”... la seua obra és extensa i, encara que poc reconeguda, prou interessant per a comprendre la visió literària d'este gènere que, a partir de la primera mitat del segle XIX, es va estendre per tota Europa.
La seua major aportació va ser en la novel·la i s'amaga després de la famosa obra “La Regenta” (publicada en dos toms durant 1884 i 1885), exponent clar del naturalisme i del krausisme. No sols és l'obra cima de l'autor, sinó de la novel·la espanyola de per aquell llavors. Tot un univers d'embolics amorosos entre la protagonista, el seu marit el Regent de Vetusta (nom fictici d'una més que recognoscible Oviedo) i un parell de pretendents molt més jóvens. Una publicació molt polèmica, que va limitar durant un temps la seua distribució a la ciutat de Barcelona, atés que en la resta del país va quedar prohibida.
A banda de totes les seues obres, també destaquen els articles periodístics, sobretot les crítiques dures i implacables que desenvolupava davall la seua ploma, i la seua labor com a professor en la càtedra de dret Natural en la Universitat d'Oviedo, on els seus alumnes van poder al mateix temps disfrutar de la seua enriquida oratòria, i també patir la seua inesgotable ironia i una duresa brutal a l'hora de qualificar els progressos d'estos jóvens assistents.
Clarín va guanyar la simpatia de molts crítics i va ser volgut i valorat pels seus familiars, tant en vida com després de la seua mort. Però estos aliats tenien el seu reflex antagonista en la quantitat d'enemics, potser molts més que els primers, que durant la seua vida van ser víctimes del fort caràcter inflexible de l'autor i, damunt, apalissats en públic amb els articles que escrivia sobre ells. Però ni durant els 49 anys que Clarí va somiar despert amb la seua volguda Oviedo des que va nàixer, ni després del seu enterrament en la dita ciutat en 1901, van poder sobrepassar l'ombra de l'últim gran escriptor que Espanya va poder disfrutar en el segle XIX.
