Nascut en Paris, el 9 d'abril de 1821 en el si d'una família ben acomodada, Baudelaire va descobrir prompte el gust per les lletres gràcies a son pare, un exsacerdot de 60 anys d'edat. De sa mare, que no arribava als 30 anys i amb qui va mantindre una relació molt unida (alguns autors asseguren que patia de complex d'Èdip), va aprendre anglés encara sent un xiquet.

No obstant, Baudelaire va ser criat per la seua passejadora, Mariette, a qui recorda en un poema inclòs en la seua obra Les flors del Mal.

Després de la mort de son pare, sa mare no va tardar a tornar a casar-se amb Escacs Aupick, que arribaria a ser general comandant de la plaça forta de París. Baudelaire, que llavors tenia tan sols 7 anys, va viure este matrimoni com un abandó per part de sa mare i mai va arribar a tindre bones relacions amb Aupick.

Anys més tard va ser internat en el col·legi Louis li Grand, on ja va començar a mostrar el seu costat bohemi i liberal fins a finalment ser expulsat.

A pesar de saber des de xiquet que desitjava dedicar-se a l'escriptura, va ingressar en la facultat de Dret, etapa de la seua vida que va dedicar a portar una vida completament despreocupada. Els altercats amb la seua família van ser cada vegada més freqüents per la seua cada vegada major addicció a les drogues i les seues estades en prostíbuls. En un d'ells va conéixer Sarah, una prostituta fesol que li va contagiar la sífilis que més tard acabaria amb la seua vida. Es referix a ella en un dels seus poemes en Les flors del Mal.

Per a distanciar-li de l'ambiente bohemi i liberal pel qual es movia, son pare adoptiu li va manar a l'Índia, però Baudelaire, que només desitjava tornar a Paris, va desembarcar en les illes Mauricio i va tornar a la seua ciutat natal per a tornar als seus antics costums desordenats.

Va ser llavors quan va conéixer a Jeanne Duval, una bella actriu mulata que es va convertir en el seu amant més volguda i en la inspiració d'algunes dels seus més brillants i controvertides poesies.

Va rebre l'herència de son pare biològic, fins que se la va retirar la seua família 2 anys més tard per no saber administrar-la i malgastar més de la mitat a portar una vida de dandi.

Després d'una llarga etapa de deutes i problemes econòmics, va començar a ser reconegut, no com a escriptor, sinó com a crític d'art i més tard com a traductor d'Edgar Allan Poe. Un autor amb què se sentia profundament identificat i que qualifica com a ànima bessona.

En 1857 va publicar la seua obra més coneguda hui en dia, Les flors del mal, obra que va causar una gran polèmica i per la que va ser processat per ofenses a la moral pública i els bons costums. Es va dictar l'orde de suprimir sis dels poemes i se li va imposar una multa de tres-cents francs. Però res d'açò va poder impedir que l'obra es reeditara en 1861. A la nova versió se li van afegir uns trenta-cinc textos inèdits.

En esta època també es van publicar Xicotets poemes en prosa, Paradisos artificials i l'estudi Richard Wagner et Tannhäuser à Paris.

En 1864 va decidir viatjar a Bèlgica on es va quedar dos anys intentant guanyar-se la vida dictant conferències. Tots els seus intents de treball es van convertir en fracassos i es va venjar de la falta d'acceptació del país escrivint un pamflet titulat Pobre Bèlgica!

Va morir finalment en Paris, en els braços de sa mare, després d'una paràlisi que li va deixar sense parla. Va ser soterrat en el cementeri de Montparnasse.

Charles Baudelaire va resumir per a molts els valors i l'actitud del poeta romàntic; per a altres va ser el gran pilar del simbolisme i del decadentisme. Però sens dubte, va obrir un important camí per a la poesia moderna.