Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a millorar la qualitat dels nostres servicis per mitjà de l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si contínua navegant, considerem que accepta el seu ús. Pot canviar la configuració o obtindre més informació en la nostra Política de cookies.

tancar
Fundación Bancaja Ciberoteca Bancaja Castellano Ciberoteca Bancaja
Valencià

Autor del mes

Obras disponibles en la Ciberoteca del autor del mes
 
Valle-Inclán, Ramón María del  

Valle-Inclán, Ramón María del , “Creador de l'Esperpent”

(Villanueva de Arosa 1866 – Santiago de Compostela 1936)

Dramaturg, poeta i novel·lista espanyol. Un dels personatges més singulars i bohemis de la literatura del segle XX. Gran amant del teatre, el qual predomina en la seua obra. Igual que Unamuno i Azorin, mostra una clara oposició al teatre realista, costumista i burgés de l'època. Per això Valle-Inclán crearà la seua pròpia tècnica: L'esperpent. Utilitza la paròdia com a base de la seua narració.

El seu verdader nom era Ramón José Simón Valle Peña, natural de Pontevedra, va realitzar allí els seus estudis de batxillerat. Quan va acabar estos, i per orde de El seu verdader nom era Ramón José Simón Valle Peña, natural de Pontevedra, va realitzar allí els seus estudis de batxillerat. Quan va acabar estos, i per orde de son pare, es va traslladar a Santiago de Compostel·la per a cursar els estudis de dret. A la mort de son pare, va abandonar la carrera, ja que no li agradava gens en absolut, i després d'una breu temporada a Madrid, se'n va anar a Mèxic. Va ser en este país on Valle va reafirmar la seua condició i desig de ser escriptor. Per a poder guanyar quelcom de diners, va col·laborar en alguns periòdics. Està pràctica li va permetre exercitar un estil propi. Al mateix temps es nodria dels corrents estètiques del país. Va ser arran d'este viatge on es va començar a crear la seua personalitat literària donant lloc al seu primer llibre publicat en 1895, “Dones”; dividit en sis històries protagonitzades només per dones, va passar pràcticament desapercebut tant per a la crítica com per al públic en general.

 

Un any més tard torna a Espanya i s'instal·la a Madrid. Ja en esta ciutat, es reunix sovint amb altres escriptors com Azorín, Benavente o els germans Baroja. A partir d'este moment Valle decidix no tornar a participar amb la premsa, vol dedicar-se únicament i exclusivament a la literatura sense tindre que posar en joc els seus valors i la seua llibertat d'estil. Només publicarà en premsa critiques literàries i pictòriques i a vegades fragments de les seues obres.

 

Entre 1898 i 1899 Valle-Inclán es dóna compte del seu interés i atracció pel teatre, a partir d'este moment la majoria de les seues obres són creades amb la intenció de ser interpretades sobre un escenari. Enguany va tindre una baralla amb el també escriptor Manuel Bueno, amb conseqüències dramàtiques per a l'escriptor, ja que es va quedar sense el seu braç esquerre. Lluny d'evidenciar la seua desgràcia, Valle va aprofitar este contratemps en la seua obra i va convertir el Marqués de Bradomín en les “Sonates” en un manc a causa de les seues glorioses gestes.

 

Entre 1902 i 1905 va publicar un gran nombre d'obres, entre elles les seues famoses sonates de primavera, hivern, estiu i tardor i la novel·la “Flor de Santedat”. Estes, van ser millor acollides pel públic i amb elles va entrar en la narrativa moderna.

 

En 1907 es va casar amb l'actriu Josefina Blanco a qui acompanyava sovint en els seus gires pel màs. Ja sabem que l'autor sentia una forta passió pel teatre, però la seua dramatúrgia era tan innovadora que les seues obres es veien condemnades al fracàs. Valle-Inclán lluny de perdre l'esperança de connectar amb el seu públic ho tornava a intentar una vegada i una altra. Entre 1910 i 1913 va estrenar quatre noves obres teatrals, amb la mateixa sort que les anteriors.

 

Ja a finals de 1912 decidix traslladar-se junt amb la seua família a la seua Galícia natal, l'escriptor ja té un reconegut prestigi. I és tota una autoritat en crítica de pintura i estètica. En 1916 és anomenat titular de la càtedra d'Estètica de la Reial Acadèmia de Sant Ferran, encara que romandrà poc de temps al front de la mateixa a causa de la incompatibilitat de l'escriptor amb la vida acadèmica.

 

Des de 1913 a 1919 es va dedicar fonamentalment a escriure poesia, deixant de costat els altres gèneres. Esta etapa li va servir per a crear-se un estil propi i consagrar-se definitivament com a escriptor. Ja en 1920 van eixir a la llum quatre de les seues millors obres dramàtiques, “Farsa de l'enamorada del rei”, “Divines paraules”, i les primeres versions de “Llums de Bohèmia” i “la Falsa i llicència de la Reina castissa” estes obres s'ixen de la convencionalitat de l'època, és una dramatúrgia basada en les emocions que genera l'acció, pareixen obres cinematogràfiques.

 

"Llums de Bohèmia" és hui per hui l'obra més famosa de Valle-Inclán,  Amb ella naix l'esperpent , nom que dóna l'autor als seus singulars obres. Són els propis protagonistes de la narració, Max Estrela i El senyor Llatí, els que ens expliquen la naturalesa de l'esperpent en les seues conversacions.  ”. Valle-Inclán no troba un gènere que li permeta mostrar adequadament la seua visió crítica de l'Espanya de principis de segle. Això li obliga a crear un nou gènere en què poder abocar-la. L'esperpent es basa en la deformació de la realitat amb trets grotescos i absurds i en la deformació sistemàtica de la realitat junt amb la utilització d'un argot del carrer i abundants expressions cíniques.

 

En 1935 ja està greument malalt de càncer, passarà els seus últims dies a Santiago de Compostel·la on mor el 5 de gener de 1936son pare, es va traslladar a Santiago de Compostel·la per a cursar els estudis de dret. A la mort de son pare, va abandonar la carrera, ja que no li agradava res en absolut, i després d'una breu temporada a Madrid, se'n va anar a Mèxic. Va ser en este país on Vall va reafirmar la seua condició i desig de ser escriptor. Per a poder guanyar quelcom de diners, col·laborava en alguns periòdics. Està pràctica li va permetre exercitar un estil. Al mateix temps es nodria dels corrents estètiques del país. Va ser arran d'este viatge on es va començar a crear la seua personalitat literària donant lloc al seu primer llibre publicat en 1895, "Dones". Este primer llibre dividit en sis històries protagonitzades només per dones, va passar pràcticament desapercebut tant per a la crítica com per al públic en general.

 

Un any més tard torna a Espanya i s'instal·la a Madrid. Ja esta ciutat es reunix sovint amb altres escriptors com Azorín, Benavente o els germans Baroja. A partir d'este moment Valle decidix no tornar a participar amb la premsa, vol dedicar-se únicament i exclusivament a la literatura sense tindre que posar en joc els seus valors i la seua llibertat d'estil. Només publicarà en premsa critiques literàries i pictòriques i a vegades fragments de les seues obres.

 

Entre 1898 i 1899 Valle-Inclán es dóna compte del seu interés i atracció pel teatre, a partir d'este moment la majoria de les seues obres són creades de la intenció de ser interpretades sobre un escenari. Enguany va tindre una baralla amb el també escriptor Manuel Bueno, amb conseqüències dramàtiques per a l'escriptor, ja que es va quedar sense el seu braç esquerre. Lluny d'evidències la seua desgràcia, Valle va aprofitar este contratemps en la seua obra i va convertir el Marqués de Bradomín en les "Sonates" en un manc a causa de les seues glorioses gestes.

 

Entre 1902 i 1905 va publicar un gran nombre d'obres, entre elles les seues famoses sonates de primavera, hivern, estiu i tardor i la novel·la "Flor de Santedat". Estes obres van ser millor acollides pel públic i amb elles va entrar en la narrativa moderna.

 

En 1907 es va casar amb l'actriu Josefina Blanco a qui acompanyava sovint en els seus gires pel màs. Ja sabem que l'autor sentia una forta passió pel teatre, però la seua dramatúrgia era tan innovadora que les seues obres es veien condemnades al fracàs. Valle-Inclán lluny de perdre l'esperança de connectar amb el seu públic ho tornava a intentar una vegada i una altra. Entre 1910 i 1913 va estrenar quatre noves obres teatrals, amb la mateixa sort que les anteriors.

 

Ja a finals de 1912 decidix traslladar-se junt amb la seua família a la seua Galícia natal, l'escriptor ja té un reconegut prestigi. I és tota una autoritat en pintura i estètica. En 1916 és anomenat titular de la càtedra d'Estètica de la Reial Acadèmia de Sant Ferran, encara que romandrà poc de temps al front de la mateixa a causa de la incompatibilitat de l'escriptor amb la vida acadèmica.

 

Des de 1913 a 1919 es va dedicar fonamentalment a escriure poesia, deixant de costat els altres gèneres. Esta etapa es va servir per a crear-se un estil propi i consagrar-se definitivament com a escriptor. Ja en 1920 van eixir a la llum quatre de les seues millors obres dramàtiques, "Farsa de l'enamorada del rei", "Divines paraules", i les primeres versions de "Llums de Bohèmia" i "la Falsa i llicència de la Reina castissa" estes obres s'ixen de la convencionalitat de l'època, és una dramatúrgia basada en les emocions que genera l'acció, pareixen obres cinematogràfiques. És el naixement de l'esperpent, nom que dóna l'autor als seus singulars obres. . El distanciament artístic, la impassibilitat sentimental i la deformació grotesca de la realitat contemporània, per la que Valle-Inclán manifesta ara un major interés, són els fonaments teòrics de l'esperpent.

 

Mor a Santiago de Compostel·la al gener de 1936 de càncer.

   
 

Principals Obres

Novel·la


La cara de Déu (1900)


Sonata de tardor (1902)


Sonata d'estiu (1903)


Sonata de primavera (1904)


Flor de santedat (1904)


Sonata d'hivern (1905)


Sèrie La guerra carlina: Els creuats de la Causa (1908); La resplendor de la foguera (1909); i Capitostos d'antany (1909)


Una tertúlia d'antany (1909)


En la llum del dia (1917)


Tirà Banderes (1926)


Fi d'un revolucionari. Al·leluies de la Gloriosa (1928)


Sèrie L'arena ibèrica: La cort dels miracles (1927);Viva el meu amo! (1928);Basa d'espases: vespres septembrinas (1932, incompleta); i El tro daurat (1936, fragment)


 


Relats


Femenines (1895)


Epitalami (1897)


Tall d'amor (1903)


Jardí ombrívol (1903)


Jardí novel·lesc (1905)


Històries perverses (1907)


Tall d'amor. Florilegi d'honestes i nobles dames (1908)


Cofre de sàndal (1909)


 


Teatre


Cendres (1899)


Sèrie Comèdies bàrbares: Àguila de blasó (1907); *Romanç de llops (1908); i Cara de plata (1923)


El marqués de Bradomín. Col·loquis romàntics (1907)


L'erm de les ànimes (1908)


Conte d'abril (1910)


El cap del dragó (1910)


Veus de gesta (1911)


L'embruixat (1912, 1913)


La marquesa Rosalinda (1912)


Divines paraules. Tragicomèdia d'aldea (1919)


Llums de bohèmia (1920)


Farsa de l'enamorada del rei (1920)


Farsa i llicència de la Reina Castissa (1920)


Les banyes del senyor Fredolina (1921, 1925)


Per a quan són les reclamacions diplomàtiques? (1922)


La rosa de paper (1924)


El cap del Bautista (1924)


Taulat de titelles per a educació de prínceps (1926)


El tern del difunt (1926)


Lligam. Interlocutòria per a siluetes (1926)


La filla del capità. Esperpent (1927)


Sacrilegi. Interlocutòria per a siluetes (1927)


Retaule de l'avarícia, la luxúria i la mort (1927)


Dimarts de carnestoltes. Esperpents (1930)


 


Poesia


Aromes de llegenda (1907)


La pipa de kif (1919)


El passatger. Claus líriques (1920)


Claus líriques (1930, arreplega tota la seua poesia)


 


Altres gèneres


Les mels del roser (1910, antologia de contes)


La làmpara meravellosa (1916, assaig)


La mitjanit. Visió estel·lar d'un moment de guerra (1916, cròniques)


Flores d'ametler (1936, recopilació de contes)


Archivo de autores

Alarcón, Pedro Antonio de

Alberti, Rafael

Alcott, Louisa M.

Alexander Pushkin

Alighieri, Dante

Andersen, Hans Christian

Apollinaire, Guillaume

Aristòfanes

Aristóteles

Austen, Jane

Azorín

Balzac, Honoré de

Baudelaire, Charles

Beckett Samuel

Blas De Otero

Blasco Ibáñez, Vicente

Borges, Jorge Luis

Bronte, Emily

Byron, Lord

Carpentier, Alejo

Carroll, Lewis

Castro, Rosalía de

Cernuda, Luis

Cervantes, Miguel de

César Vallejo

Chesterton

Christie, Agatha

Clarin Leopoldo Alas

Conan Doyle, Arthur

Conrad, Joseph

Cortázar, Julio

Descartes, René

Dickens, Charles

Dickinson, Emily

Dostoievski, Fiodor

Dumas, Alexandre

Edith Wharton

Esopo

Espronceda, José

Federico García Lorca

Felipe, León

Félix María de Samaniego

Flaubert, Gustave

Francesco Petrarca

Freud, Sigmund

Goethe

Gógol, Nikolai

Góngora, Luis de

Gonzalo de Berceo

Grimm

Gustavo Adolfo Bécquer

H.P. Lovecraft

Hemingway , Ernest

Herman Melville

Hesíodo

Horacio Quiroga

Hugo, Víctor

Ibsen, Henrik

Jardiel Poncela, Enrique

Jiménez, Juan Ramón

Jovellanos, Gaspar Melchor

Joyce, James

Julio Cesar

Kafka, Franz

Kant, Immanuel

Kipling, Rudyard

Laforet, Carmen

Larra, Mariano José de

Llull, Ramon

London, Jack

Machado, Antonio

Mallarmé, Stéphane

Maquiavelo, Nicolás

Melville, Herman

Miguel Delibes

Mihura, Miguel

Mistral, Gabriela

Molière

Neruda, Pablo

Nietzsche, Friedrich

Nostradamus

Pardo Bazán, Emilia

Parra, Nicanor

Pérez Galdós, Benito

Pío Baroja

Platón

Poe, Edgar Allan

Quevedo, Francisco de

Rainer Maria Rilke

Ramón Gómez de la Serna

Rubén Darío

Rulfo, Juan

Salinas, Pedro

Sand, George

Schiller, Friedrich von

Scott, Sir Walter

Shakespeare, William

Shelley, Mary

Sófocles

Stendhal

Stevenson, Robert Louis

Swift, Jonathan

Tagore, Rabindranath

Tolstoy, Lev Nikolayevich

Twain, Mark

Unamuno , Miguel de

Valéry, Paul

Valle-Inclán, Ramón María del

Vega, Lope de

Verlaine, Paul

Verne, Julio

Vicente Aleixandre

Virgilio Marón, Publio

Whitman, Walt

Wilde, Oscar

Woolf, Virginia

Zola, Émile

Zorrilla, José