Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a millorar la qualitat dels nostres servicis per mitjà de l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si contínua navegant, considerem que accepta el seu ús. Pot canviar la configuració o obtindre més informació en la nostra Política de cookies.

tancar
Fundación Bancaja Ciberoteca Bancaja Castellano Ciberoteca Bancaja
Valencià

Autor del mes

Obras disponibles en la Ciberoteca del autor del mes
 
Kant, Immanuel  

Kant, Immanuel , referent de la Il·lustració

(Königsberg, Regne de Prusia 1724 – 1804)

Considerat com un dels pensadors més influents de l'Europa moderna i de l'últim període de la Il·lustració.Hui en dia, Kant contínua tenint sobrada vigència en diverses disciplines: filofilosofia, dret, ètica, estètica, etc.

Era el quart de nou germans, dels quals només cinc van aconseguir arribar a l'adolescència. Va passar tota la seua vida dins o en la contornada de la seua ciutat natal, la capital de Prússia Oriental en eixa època, sense viatjar mai més enllà de 150 km de Königsberg.

 

La seua estricta fixació per la puntualitat i els seus canvis d'humor van ser uns trets que atorguen a Kant l'adjectiu de geni. En l'actualitat les seues teories i obres encara estan sotmeses contínuament a estudi.

 

Des del primer moment, Kant va mostrar gran aplicació en els seus estudis. Primer va ser enviat al Collegium Fridericianum i després es va matricular en la Universitat de Königsberg en 1740, a l'edat de 16 anys.

 

Va estudiar la filosofia de Leibniz i Wolff amb el professor Martin Knutzen, un racionalista que també estava familiaritzat amb els desenvolupaments de la filosofia i la ciència britànica i que va introduir Kant en la nova física matemàtica de Newton. També va previndre el jove alumne respecte de l'idealisme, vist negativament per tota la filosofia del segle XVIII, i, inclús després de la creació de la teoria de l'idealisme transcendental, Kant va refutar l'idealisme en la segona edició de la seua obra principal, Crítica de la raó pura.

 

L'infart de son pare i la seua posterior mort en 1746 va interrompre els seus estudis. Kant es va convertir en un professor particular en els xicotets pobles al voltant de Königsberg, però va continuar la seua investigació acadèmica. El seu característic humor i extrema puntualitat van ser valors que va pretendre transmetre als seus alumnes.

 

Kant va ser un escriptor prou actiu, va escriure més de 50 obres al llarg de la seua vida, inclús dies abans de la seua mort, l'autor estava acabant una obra sobre la Pedagogia. A l'edat de 46 anys, Kant era un conegut erudit i un filòsof cada vegada més influent. S'esperava molt d'ell. Com a resposta a una carta del seu alumne Markus Herz, Kant va arribar a reconéixer que en la Dissertació inaugural no havia aconseguit donar compte de la relació i connexió entre les nostres facultats intel·lectuals i sensibles. També va reconéixer que David Hume el va despertar del "son dogmàtic" (al voltant de 1770). Kant no va publicar cap treball de filosofia en els onze anys següents.

 

Kant va dedicar la seua dècada silenciosa a treballar en una solució per als problemes plantejats. Encara que amant de la companyia i la conversació,  es va aïllar, a pesar dels intents dels seus amics de traure-li de la seua soledat.

 

Quan Kant va eixir del seu silenci en 1781, el resultat va ser la Crítica de la raó pura (Críticaz der regnen Vernunft). Encara que hui siga reconeguda unànimement com una de les més importants obres en la història de la filosofia, va ser ignorada en el moment de la seua publicació inicial. El llibre era llarg, més de 800 pàgines en l'edició original en alemany, i escrit en un estil sec i acadèmic. Va ser objecte de poques ressenyes, les quals, a més, no concedien importància a l'obra. La seua densitat feia d'ella un "os dur de rosegar" La pedra angular de la filosofia de Kant, a vegades anomenada filosofia crítica, està arreplegada en esta obra, en la que va examinar les bases del coneixement humà i va crear una epistemologia individual. Igual que els primers filòsofs, Kant diferenciava els modes de pensar en proposicions analítiques i sintètiques. Una proposició analítica és aquella en què el predicat està contingut en el subjecte, com en l'afirmació 'les cases negres són cases'. La veritat d'este tipus de proposicions és evident, perquè afirmar el contrari suposaria plantejar una proposició contradictòria. Tals proposicions s'anomenen analítiques perquè la veritat es descobrix per l'anàlisi del concepte en si mateix. Les proposicions sintètiques, en canvi, són aquelles a què no es pot arribar per anàlisi pur, com en l'expressió 'la casa és negra'. Totes les proposicions comunes que resulten de l'experiència del món són sintètiques.

 

Kant ha tingut major influència que cap altre filòsof de l'era moderna. La filosofia kantiana, va establir els fonaments sobre els quals es va edificar l'estructura bàsica del pensament, per exemple, de Karl Marx. El mètode dialèctic, utilitzat tant per Hegel com per Karl Marx, va ser un desenvolupament del mètode de raonament articulat per antinòmies que Kant va aplicar.

 

El filòsof alemany Johann Fichte, alumne de Kant, va rebutjar la divisió del món del seu mestre en parts objectives i subjectives i va elaborar una filosofia idealista que també va influir d'una forma notable en els socialistes del segle XIX. Un dels successors de Kant en la Universitat de Königsberg, Johann Friedrich Herbart, va incorporar algunes de les idees kantianes als seus sistemes de pedagogia.

   
 

Principals Obres

Del període precrític



  • Pensaments sobre la vertadera estimació de las fprces vives (1747).
  • Història general de la naturalesa i teoria sobre el cel (1755). Nova dilucidació dels primers principis del coneixement metafísic (1755)
  • La falsa sutiles de le quatre figures del sil·logisme  (1762).
  • Assaig per a introduir el concepte de magnituds negatives en la filosofia (1763).
  • L'únic fonament possible d'una demostració de l'existència de Deu (1763).
  • Observacions sobre el sentiment d'allò bell i sublim (1764).
  • Sobre la nitidesa dels principis de la teologia natural i de la moral (1764).
  • Els somnis d'un visionari explicats pels somnis de la metafísica (1766)

Del període crític



  • Crítica de la raó pura (1781, 2ª edic. 1787).
  • Prolegòmens a tota metafísica futura que puga presentar-se com ciència,  (1783).
  • Resposta a la pregunta: Qué es Il·lustració? (1784)
  • Idea per a una Història Universal en sentit cosmopolita (1784)
  • Fundamentació de la metafísica dels costums, (1785)
  • Recensions de les «Idees per a una Filosofia de la Història de la Humanitat» de Herder (1785).
  • Principis metafísics de la ciència de la Naturalesa (1786)
  • Crítica de la raó pràctica (1788)
  • Crítica del judici (1790).
  • Primera introducció a la Crítica del Judici (escrit pòstum, redactat en 1790.
  • La religió dins dels límits de la raó (1793).
  • La pau perpètua (1795).
  • Metafísica dels costums (1797).
  • Revisió de la pregunta: si el gènere humà progressa continuament cap el millor (1797).
  • El conflicte de les facultats (1798).
  • Antropologia en sentit pragmàtic (1798).
  • Pedagogia  (1804).


Archivo de autores

Alarcón, Pedro Antonio de

Alberti, Rafael

Alcott, Louisa M.

Alexander Pushkin

Alighieri, Dante

Andersen, Hans Christian

Apollinaire, Guillaume

Aristòfanes

Aristóteles

Austen, Jane

Azorín

Balzac, Honoré de

Baudelaire, Charles

Beckett Samuel

Blas De Otero

Blasco Ibáñez, Vicente

Borges, Jorge Luis

Bronte, Emily

Byron, Lord

Carpentier, Alejo

Carroll, Lewis

Castro, Rosalía de

Cernuda, Luis

Cervantes, Miguel de

César Vallejo

Chesterton

Christie, Agatha

Clarin Leopoldo Alas

Conan Doyle, Arthur

Conrad, Joseph

Cortázar, Julio

Descartes, René

Dickens, Charles

Dickinson, Emily

Dostoievski, Fiodor

Dumas, Alexandre

Edith Wharton

Esopo

Espronceda, José

Federico García Lorca

Felipe, León

Félix María de Samaniego

Flaubert, Gustave

Francesco Petrarca

Freud, Sigmund

Goethe

Gógol, Nikolai

Góngora, Luis de

Gonzalo de Berceo

Grimm

Gustavo Adolfo Bécquer

H.P. Lovecraft

Hemingway , Ernest

Herman Melville

Hesíodo

Horacio Quiroga

Hugo, Víctor

Ibsen, Henrik

Jardiel Poncela, Enrique

Jiménez, Juan Ramón

Jovellanos, Gaspar Melchor

Joyce, James

Julio Cesar

Kafka, Franz

Kant, Immanuel

Kipling, Rudyard

Laforet, Carmen

Larra, Mariano José de

Llull, Ramon

London, Jack

Machado, Antonio

Mallarmé, Stéphane

Maquiavelo, Nicolás

Melville, Herman

Miguel Delibes

Mihura, Miguel

Mistral, Gabriela

Molière

Neruda, Pablo

Nietzsche, Friedrich

Nostradamus

Pardo Bazán, Emilia

Parra, Nicanor

Pérez Galdós, Benito

Pío Baroja

Platón

Poe, Edgar Allan

Quevedo, Francisco de

Rainer Maria Rilke

Ramón Gómez de la Serna

Rubén Darío

Rulfo, Juan

Salinas, Pedro

Sand, George

Schiller, Friedrich von

Scott, Sir Walter

Shakespeare, William

Shelley, Mary

Sófocles

Stendhal

Stevenson, Robert Louis

Swift, Jonathan

Tagore, Rabindranath

Tolstoy, Lev Nikolayevich

Twain, Mark

Unamuno , Miguel de

Valéry, Paul

Valle-Inclán, Ramón María del

Vega, Lope de

Verlaine, Paul

Verne, Julio

Vicente Aleixandre

Virgilio Marón, Publio

Whitman, Walt

Wilde, Oscar

Woolf, Virginia

Zola, Émile

Zorrilla, José